Casa America Catalunya

Qui així ho va desitjar, va llegir en veu alta la seva composició, íntima i preferida, fos “Piedritas en la ventana”, “Oración”, o “Currículum”. Tots els assistents compartiren un silenci reverencial per tal d’escoltar “El Sur también existe”, musicat  per Joan Manuel Serrat, o el corprenedor “Desaparecidos” de Daniel Viglietti, acompanyat per la veu, encara present, del mateix Mario.              L’acte, patrocinat tanmateix per la Fundación Santillana i la Càtedra Unesco de la Universitat de Girona, arrencà amb una presentació a cura d’Antoni Travería, director general de Casa Amèrica Catalunya, qui va qualificar la trobada com a “càlida, sincera i austera. Un record ideat per a que en Mario no s’hi trobés malament”. Després de repassar algunes de les seves entranyables vivències personals amb Benedetti, Travería va cedir el torn de paraula Hortensia Campanella, autora de la biografia “Mario Benedetti, un mito discretísimo”, qui captivà l’auditori des de la primra anècdota: “Quan Mario va veure el gruix del manuscrit de la meva obra, el primer que em va dir de manera espontània va ser: ‘Tant he fet a la meva vida?’”.              I d’aquí endavant, Campanella repassà des de bon començament tres dècades de relació personal culminada en una fraternal amistat, iniciada “a un hotel de la Gran Via madrilenya, a la fi dels 70. Ja ho sabia ben bé tot d’ell i des d’aleshores, vaig compartir vivències amb la persona, no ja amb l’escriptor. I l’ésser humà corresponia de manera exacta a l’imatge projectada, a la que els seus lectores teníem d’ell. La seva vida i la seva literatura estigueren ben unides”. Per a Hortensia Campanella, Benedetti fou “un mite que ho va tenir tot en contra, des d’una infantesa d’extrema pobresa. Va començar a treballar als 13 anys, conscient de que la seva vocació era escriure. Abandonà els estudis, va tenir que pagar-se els set primers llibres que va escriure davant la negativa dels editors i fou un complet autodidacta, capaç d’aprendre idiomes per comprendre millor als seus autors favorits. Va llegir, llegir i llegir. Tot ho va aconseguir per esforç, rigor i ganes”.  Als 17 anys, de visita a Buenos Aires, rememorà Campanella, “decidí de ser poeta. La seva vocació consistí en comunicar-se amb la gent i així va generar aquest petit miracle  de ser tan admirat per un finlandès como per un paisà de Montevideo. Quelcom aconseguí, doncs, Mario, en la seva lluita contra tot...”. A la vessant personal, la definició de la seva amiga Hortensia, “tímid per parlar de les seves emocions. En públic, opinava sobre literatura i política, però si vols saber de la seva intimitat, la trobes a la seva obra. L’entenem llegint-lo, no a través de les incomptables entrevistes que va concedir als medis de comunicació”.   Després de l’aproximació a la figura de Mario Benedetti realitzada per Hortensia Campanella, l’actriu Mercè Sampietro, una altra devota més de l’uruguaià, va liderar el cabdal d’emocions amb la lectura dels poemes escollits per a l’ocasió. A la selecció de poemes figuraren, entre d’altres, “Desmorirse”, “Rostro de vos”, “Me voy con la lagartija”, “Sueldo”,  “Los formales y el frío”, “Ustedes y nosotros”, “Currículum”, “Arte poética”, “Me sirve y no me sirve”, “Tàctica y estrategia”, “Piedritas en la ventana”, “Bandoneón”, “Defensa de la alegría”, “Síndrome”, “Ángelus”, “Es tan poco”, “Abrigo”, “Pies hermosos”, “Mass Media”, “Signos del sur”, “Papam habemus”, “Más o menos la muerte”, “Tu espejo es un sagaz”, “Por qué cantamos”, “Invisible”, “El puente”, “Pequeñas muertes”, “Octogésimo”, “Allende” y “Arco iris”. També s’escoltaren els poemes musicats “El Sur también existe”, d’en Joan Manuel Serrat  i “Desaparecidos”, d’en Daniel Viglietti, amb la pròpia veu de Mario Benedetti, i  “No te salves” d’Adriana Varela. Potser, el moment de més emotivitat de la vetllada sorgí de l’anonimat, de la més pura discreció, d’acord amb el perfil del recordat poeta. Una jove seguidora de l’autor uruguaià, desbordada per l’emoció, accedí a l’escenari per llegir “Corazón coraza”, sense dubte el seu poema preferit. Li va costar temps i ajut llegir línies tan delicioses fins acabar, enmig d’un sentit i còmplice aplaudiment del públic, aquest preciós text de Mario Benedetti que diu així:  Porque te tengo y noporque te piensoporque la noche está de ojos abiertosporque la noche pasa y digo amorporque has venido a recoger tu imageny eres mejor que todas tus imágenesporque eres linda desde el pie hasta el almaporque eres buena desde el alma a míporque te escondes dulce en el orgullopequeña y dulcecorazón corazaporque eres míaporque no eres míaporque te miro y mueroy peor que muerosi no te miro amorsi no te miro porque tú siempre existes dondequierapero existes mejor donde te quieroporque tu boca es sangrey tienes fríotengo que amarte amortengo que amarteaunque esta herida duela como dosaunque te busque y no te encuentrey aunquela noche pase y yo te tengay no.