En aquests moments de depressió de l’ofici del periodisme, assetjat per la desubicació dels mitjans de comunicació clàssics davant els canvis comportats per la irrupció de les noves tecnologies, cal celebrar de forma especial l’aparició de joves valors en el vell art d’explicar històries. Una arribada d’aire fresc, especialment intensa a l’Amèrica Llatina i representada aquests dies a Casa Amèrica Catalunya en les jornades “Nous Cronistes d’Índies”. A la primera sessió, l’argentina Leila Guerriero i els peruans Julio Villanueva Chang i Gabriela Wiener han parlat dels seus llibres, reportatges i cròniques, miralls d’una necessitada renovació del gènere. “El periodisme narratiu és una forma d’art però no som pas pintors renacentistes. Això és una feina amb la qual em pago el menjar” ha dit Guerriero. (A la imatge, d’esquerra a dreta, el moderador Roberto Herrsher; Leila Guerriero, Julio Villanueva Chang i Gabriela Wiener)
“El periodisme narratiu és un art, però també una feina. No som pas pintors renacentistes” sostenen els “Nous Cronistes d’Índies”
Leila Guerriero és autora dels llibres “Los suicidas del fin del mundo” (sobre la successió de suïcidis en un grup de joves d’un poble de la Patagònia) i “Frutos extraños”, una magnètica selecció de les cròniques publicades per aquesta periodista durant 7 anys. “No sóc una especialista en trobar històries. Tinc curiositat per la gent apassionada o obsessionada en alguna cosa, però no pas en gent rara. M’agrada explicar històries i sempre aspiro a publicar-les en un mitjà de comunicació”, ha explicat. Julio Villanueva Chang, director fundador de la prestigiosa revista “Etiqueta Negra”, és un dels principals impulsors del fenomen del nou periodisme a Llatinoamèrica. “M’agrada escriure sobre allò que no sé. Són assajos sobre la meva pròpia ignorància”, ha reflexionat aquest periodista peruà que duu deu anys escribint sobre gent “fascinant”. És el cas de l’Apolinar Salcedo, l’alcalde invident de la ciutat colombiana de Cali, el cuiner català Ferran Adrià, el dentista de Gabriel García Márquez, o l’arquitecte brasiler, de 103 anys d’edat., Óscar Niemeyer. Uns perfils reunits en el seu celebrat llibre “Elogios criminales”. Davant del distanciament de Guerreiro i l’obliqüitat de Villanueva Chang, Gabriela Wiener ha reivindicat la seva involucració en les històries de les quals escriu. Així, aquesta escriptora peruana també parla sobre els seus propis desitjos i tendències en les seves cròniques sobre sexe marginal no convencional. “Sóc una detectiu de la intimitat pròpia i l’aliena. Els meus entrevistats i jo acabem intercanviant”, ha relatat per admetre a continuació que “parla massa de sí mateixa”. “Conèixer el món d’aquestes persones ha estat la manera de conèixer-ne el meu”, ha dit Wiener, autora dels llibres “Nuevas Lunas” i “Sexografías”. Mètode de treball Leila Guerriero, per la seva banda, s’ha situat en l’altre extrem de Wiener. Metòdica, ha explicat que conviu un mínim de dos o tres mesos amb els protagonistes de les seves cròniques, això si, sense involucrar-se en absolut. “Mai una història no m’ha deixat dormir. Jo sempre em veig en un tercer pla. La història ha d’estar sempre al davant i no li faig cap favor si, per exemple, em poso a plorar amb el seu protagonista”, ha afirmat en al·lusió a un dels seus reportatges més celebrats en el qual relatava la feina dels antropòlegs forenses argentins que identifiquen les restes de desapareguts durant la dictadura militar en aquell país. Villanueva Chang si que s’involucra en les històries que narra “perquè vull saber més coses sense preocupar-me on ho publicaré. M’enamoro de l’alegria que algú em contagia”. L’escriptor ha confessat que no pot començar a escriure sense un titular –“es com el far a la foscor que de tant en tant s’il·lumina”–, i ha admès la seva predilecció pels sots-títols amb preguntes i per la recerca de “paradoxes” que permetin explicar la vida dels protagonistes i no pas com a cops d’efecte. Didàctic, n’ha exposat un exemple. En un reportatge sobre “El Bulli”, l’aclamat restaurant de Ferran Adrià, narrava com l’estrèpit d’un plat que va caure va generar un parèntesi de mirades silencioses i condemnatòries que explicaven per sí mateixes el perfeccionisme del negoci. “Jo em llenço a escriure quan he entès el tema i tinc la frase d’arrancada”, ha dit Guerriero. I ha afegit: “Els límits de la misèria i les meravelles humanes són inimaginables”.
