“S’ha de continuar lluitant pel llegat d’en Víctor Jara i això ens dóna molta força”. Aquest és el ‘leit-motiv’ de Gloria König, directora de la Fundació que porta el nom del cantautor xilè assassinat per la dictadura militar i la de tants altes que van convertir la seva figura en una icona de la lluita per la justícia, la llibertat i els drets humans. Aquesta frase va ser pronunciada per König en el decurs del funeral viscut a Santiago ara fa just un any, quan una multitud va acompanyar les restes mortals del mite progressista cap el seu repòs definitiu en el Cementeri General de Santiago, allà on va estar durant 36 anys dipositat en un nínxol de manera gairebé clandestina, sense que només ho sabessin la seva dona Joan Jara, de soltera Turner, i un parell de persones més. I la va repetir a Barcelona, on König va venir a l’homenatge fet al febrer per Casa Amèrica Catalunya.
Febrer (3): La inacabada història d’en Víctor Jara es va apropant al seu final
Aquest cop, no. Aquest cop la manifestació es va aplegar per Santiago i Recoleta, entre la Plaça Brasil i l’entrada del cementiri, fins el carrer Santos Dumont de la capital xilena, tal com ha rememorat Gloria König ja a Barcelona, poc abans de l’acte d’homenatge organitzat a Casa Amèrica Catalunya. En aquesta vetllada de record i també de reflexió sobre el temps present a Xile, l’atractiu afegit de la projecció per primera vegada i en exclusiva, de la visió sobre aquest funeral realitzada per Pablo Salas, un encàrrec fet per la nostra Fundació, saldat amb una enorme emotivitat. El Xile del desenvolupament econòmic és també el país dels contrastos, no sempre coherents, ni fàcils de comprendre des d’una perspectiva europea. El maig de l’any passat, sense anar més enllà, es va declarar el tancament del sumari per l’homicidi de Víctor Jara, tot i que, finalment, la pressió exercida va aconseguir que la maniobra legal fracassés. Ara, la investigació sobre qui o quins foren els homicides torna a trobar-se oberta. Es parla, segons supervivents d’aquells horribles dies de reclusió després de l’11 de setembre del 73 en l’aleshores anomenat Estadio Nacional, de la tètrica figura de “El Príncipe”, un encara anònim oficial de faccions germàniques. En principi, va carregar amb les exclusives culpes de l’assassinat, com si fos un boc expiatori, un recluta que amb prou feines tenia aleshores 18 anys. Encara el cas no s’ha aclarit del tot. Si, en canvi, s’ha realitzat una autòpsia com cal, amb ajut europeu: Més de 30 fractures i un etcètera digne de calvari i tortura mostraven les despulles d’en Víctor. Es van acarnissar amb ell, com tots havien temut. I continuen les contradiccions recents: Al juliol del 2009, la municipalitat de Santiago desallotjà el Centro Víctor Jara per la força mentre, també el mateix mes, declarava l’Estadio Nacional, ara rebatejat amb el nom del cantant en record als allà traspassats, com “no apte per a esdeveniments massius” quan Joan Jara sempre s’ha declarat partidària de veure’l convertit “en el gran centre de la cultura xilena per respecte als desapareguts”. En canvi, amb prou feines transcorreguts uns quatre mesos, la presidenta Michelle Bachelet es va posar al front de la multitud en el solemne funeral per donar oficialitat a l’acte, al costat de Joan, absent avui a Barcelona per qüestions de salut, i les filles de Víctor, Amanda i Manuela. I també la presència protagonista, destaca Gloria König, “de moltíssim joves que s’identifiquen avui amb el que representa Víctor Jara”, malgrat haver estat esborrat del país per la cultura oficial durant dècades. A partir d’ara, la incògnita en majúscules del que pugui passar amb les noves pàgines del cas Jara degut al canvi de govern. A la socialista Bachelet l’ha succeït el conservador Sebastián Piñera. ¿Serà ell capaç de tancar aquesta històrica assignatura pendent de la justícia xilena amb Víctor Jara?
