Gloria König, directora de la Fundació Víctor Jara, va ser el centre d’atenció en la vetllada d’homenatge al cantautor xilè celebrada en un auditori de Casa Amèrica Catalunya ple a vessar d’un públic que va seguir amb atenció les seves reflexions. Punts de vista que cobriren des del record a Víctor, les traves i peripècies que continuen entorpint el desig de justícia, de trobar, 36 anys després, als assassins del cantautor i del anàlisis del moment actual de la política xilena després del triomf electoral del conservador Sebastián Piñera. Un president que, segons König, pot sentir pressió i optar per una llei de “punt final”.
24/02/2010 / Barcelona
Gloria König, directora de la Fundació Víctor Jara: “Temem una llei de ‘punt final’ a Xile” (1)
-- Després dels obstacles del 2009, com es troba avui el sumari pel cas Víctor Jara, Gloria? -- Som optimistes, malgrat els senyals que ja ha donat Piñera. Ens consta que es va reunir amb l’oficialitat militar retirar per tal d’agilitzar la Llei de Punt Final, que vam aturar amb els partits de la Concertación d’esquerres al poder. Amb Bachelet de presidenta es va avançar a la investigació del terrorisme d’estat entre el 73 y 78, malgrat les resistències. En el cas d’en Víctor, van voler tancar el sumari el maig del 2009 perquè “no tenien res més que investigar”, però la pressió popular i mediàtica, la recollida de signatures impulsà la recerca de noves línies en les investigacions. El Govern creà un nou departament de Drets Humans que, ara, ens temem que no continuarà. Tampoc no sabem que succeirà amb els nous equips de policia d’Investigació generats per aclarir aquest i altres crims d’aquells anys. Sembla tot penjat d’un fil. -- Passats ja dos mesos, quina impressió li ha deixat el funeral de desembre per Víctor Jara a Santiago?. -- Quan decidim celebrar el nou funeral per en Víctor ho vam fer conscients que ho fèiem sense veritat, ni justícia però les proves d’ADN ens certificaven que eren les seves despulles. Era ell, ho vam constatar en l’exhumació. Des de desembre, no ha existit cap mena d’avanç en la investigació. Seguim sense saber ni on, ni com, ni quan va ser llençat el seu cadàver. Si, va ser el dissabte, 15 de setembre del 73, en el decurs de l’evacuació de l’Estadio Nacional. Entre les dues i les tres de la tarda, algú va donar l’ordre de traure la gent d’una filera. Ja no queda cap supervivent d’allò. Hem remogut enmig d’un sumari enorme, complex, i cada cop resultarà més difícil aplicar justícia, la justícia deguda cap als seus assassins. Clarament, vam sepultar Víctor Jara sense veritat ni justícia. -- Com aquesta figura quasi fantasmagòrica de l’anomenat “El Príncipe”…. -- Exacte. Es quasi un fenotip, una percepció de qui dóna l’ordre, uns trets facials. Igual era més d’un militar, es va parlar de més gent... No podríem parlar-ne amb certesa. -- El que es manté és la trama de silenci. -- Això, de ben segur. No s’avançarà pas sinó trenquem aquest pacte de silenci segellat entre els autors i els seus superiors. Busquem justícia i veritat. Si es van morint els responsables polítics, els executors, els protagonistes, perdrem la referència, no obtindrem la solució. -- Com s’ha viscut a Xile l’assetjament viscut a Espanya pel jutge Baltasar Garzón? -- La lluita pels drets humans estava soterrada fins que Garzón la va posar sobre la taula de la actualitat amb la detenció de Pinochet a Londres. Francament, teníem majors expectatives i crèiem que el món reaccionaria per fixar que els crims de lesa humanitat no prescriurien mai més. Així, marcarien un precedent i protegirien a les futures generacions. No ha estat així, per desgràcia. A Xile, el govern de Concertación ha perdut l’oportunitat de transgredir els límits, fixar el triomf de l’ètica i trencar aquesta cadena. Li va falta claredat. Avui la política és només màrqueting i bones paraules. No n’hi ha prou amb crear un Museu de la Memòria si abans no has fet justícia, ni has castigat als culpables, ni han prevalgut els drets humans.
