El periodista i documentalista xilè Ignacio Agüero, al costat de Fernando Villagrán, és artífex del documental “El diario de Agustín”. El film, projectat aquests dies a Casa Amèrica Catalunya, és una precisa i reveladora radiografia de la falta de pluralitat als mitjans de comunicació xilens a través de l'inquietant cas del diari més influent del país, “El Mercurio”, acusat de complicitat en les violacions de drets humans durant la dictadura de Pinochet. “La Concertació (la coalició de centre-esquerra que ha governat Xile en els últims 20 anys) té un pecat original que d'alguna manera explica el triomf de Sebastián Piñera: el seu temor a la premsa independent”, afirma Agüero en la següent entrevista. I afegeix: “El retorn a la democràcia a Xile és un deute pendent”. (A la imatge, Ignacio Agüero, en primer pla. Al fons, el periodista xilè, Pablo Portales)
Ignacio Agüero, documentalista i director de cinema xilè: “El temor de la Concertació a la premsa independent explica en part la seva derrota”
Quina és la situació dels mitjans de comunicació a Xile?La pluralitat als mitjans de comunicació a Xile és gairebé nul·la. La premsa escrita que existeix és molt poca, i majoritàriament pertany a l'empresa que edita “El Mercurio”. Hi ha televisions privades i una de pública, molt temorosa del dissentiment. Al final, es produeix una única gran premsa, una sola veu, dretana en general i representativa de sectors econòmicament poderosos. I no hi ha més. Des de quan aquesta situació?És així des de l'11 de setembre de 1973. Del día del cop militar en endavant es produeix una retallada de la llibertat d’expressió, tal i com clarament hi apareix a la pel·lícula “El diario de Agustín”. I després de Pinochet, quan arriba la democràcia, curiosament la democràcia no produeix nova premsa, o premsa independent. Li tém a la premsa independent. Aquest és un ‘pecat original’ de la Concertació, que d'alguna manera explica el triomf de la dreta d'avui. Com s'explica aquest ‘pecat original’ de la Concertació?Les polítiques dels governs de la Concertació en general han estat d'èxit, han millorat les condicions de vida de la població de manera notòria... Però la falta de premsa independent ha provocat que la política de la Concertació hagi estat d'alguna manera una política dretana, encara que no ha estat així en drets humans i protecció social. Però ha estat una política molt convinguda amb l'empresariat i d'esquena a les veus progressistes, que són la base de la Concertació. I al final, és natural, passa que guanya la dreta perquè en una societat on la política general és dretana... bé, doncs que la faci la dreta. I mentre, la Concertació s'ha desgastat en la pura conservació dels càrrecs polítics i el poder. Com hi ha influït aquesta falta de pluralitat mediàtica?L’absència de premsa independent ha estat un factor molt important de la pobresa de la democràcia. Tot i que un Govern estigui dirigit per algú que milita en un partit socialista, o que pertany a un conglomerat més o menys progressista, finalment la gran política és la de les grans empreses. I aquesta política no és contrarestada per cap altra opinió, perquè no hi ha premsa independent.Així doncs, la transició a la democràcia a Xile, lluny de donar-se per finalitzada, té encara aspectes fonamentals a resoldre? Xile no és una democràcia consolidada de forma plena, si és que som exigents amb la paraula democràcia. Evidentment, la democràcia funciona, i molt bé a Xile, quan hi ha eleccions i renovació de càrrecs públics. Però l'exercici diari de la democràcia és escassa i fallida. (José) Saramago s'ho va dir a Ricardo Lagos al (Palau de) La Moneda: “Aquestes democràcies i els seus governants no són més que comissaris de les grans transnacionals”. Això no pot ser democràcia. Fa falta un exercici democràtic ple i verdader. És un deute, en general, de les democràcies occidentals. A Xile, on es parla del “retorn a la democràcia”, el retorn és una tasca pendent.“El diario de Agustín” relata sinistres connexions del “El Mercurio”, el diari més influent del país, amb la dictadura de Pinochet i les seves execrables violacions dels drets humans...I no ha passat res. Hi ha impunitat total pel que fa a la premsa i el seu paper en les violacions dels drets humans, tal i com surt en l'informe sobre repressió política i tortura encarregat durant la presidència de Ricardo Lagos, el qual deixa constància de la responsabilitat de la premsa en les violacions dels drets humans. Aquest informe va ser l'origen del “El diario de Agustín”, que revela, no només el suport de la premsa a la dictadura militar sinó la seva complicitat en la matança dels opositors. Va més enllà d’una premsa “carregada” ideològicament –tota premsa hi té dret, lògicament– sinó a una premsa que té responsabilitat criminal. Li preocupa una hipotètica exportació a altres zones de Llatinoamèrica del nou model hondureny de cop d'estat i eleccions per desallotjar del poder a un president que no sigui de la corda dels sectors econòmicament més poderosos?La premsa que hi ha a Xile està directament lligada a les grans empreses i grups econòmics, i als seus interessos. El comportament de la premsa és una derivació dels interessos d'aquests sectors. I això passa a diari, per exemple, amb el conflicte maputxe, que apareix a la premsa de forma molt esbiaxada, sense una veu diferent de la de les grans empreses, només interessades en l’activitat de la fusta, la qual provoca el problema per l’apropiació de les terres dels maputxes. O en el cas de l'energia, on les diverses possibilitats en el desenvolupament energètic no tenen veu i només es parla de desenvolupar l'energia hidroelèctrica. Després de 20 anys de Concertació, no sembla que la ciutadania xilena hagi exigit amb fermesa un canvi en aquest panorama als mitjans de comunicació...Aquesta apatia de la població prové dels 17 anys de la dictadura, que van provocar por a la discussió, al conflicte, al dissentiment... I també pel domini absolut dels mitjans de comunicació i per la dificultat a l’hora de fer política. Però després hi ha el ‘pecat original’ de la Concertació, que des del començament va preferir aliar-se amb els grans empresaris, en lloc de donar curs a les possibilitats que tenia un govern progressista legitimat després del plebiscit del 88. I això va enfosquir qualsevol possibilitat de participació ciutadana, el que li ha acabat passant factura amb el descrèdit total dels dirigents polítics de la Concertació, els quals, per a la població, no valen res. La derrota de la Concertació no només s'explica per tenir un mal candidat sinó pels seus ‘pecats originals’ i no confiar en el poble.Quin panorama preveu amb el nou govern de Piñera?Tinc la impressió que l'elecció de Piñera, després de 52 anys sense guanyar la dreta a les urnes, activarà a la massa progressista. Malgrat tot, és la majoritària al país i es preguntarà: per què no tenim premsa?. La dreta a Xile té ara el poder total: les empreses, les universitats i el poder executiu de l'Estat. La massa progressista se n’adonarà que no té veu, llevat del cas d’Internet. Aquesta situació, tinc la impressió, engrescarà a un cert activisme polític que estava mort i a pensar sobre aquestes grans mancances democràtiques.
