Casa America Catalunya

S'han complert 25 anys de la Guerra de les Malvines, el conflicte per la sobirania d'aquest grup d'arxipèlags de l'Atlàntic sud que va enfrontar, durant dos mesos i mig, els exèrcits argentí i britànic. A Casa Amèrica Catalunya s'ha posat a revisió el tractament en premsa del conflicte al costat de periodistes que el 2 d'abril de 1982 van ser cridats a cobrir la informació, tant des de Buenos Aires com des de Londres. També s'ha comptat amb l'experiència en primera persona de Roberto Herrscher, excombatent i ell mateix director del Màster en Periodisme BCNY. Herrscher responsabilitza a la premsa argentina d’“haver seguit gustosament el discurs oficial” sobre el conflicte.
 
Herrscher recorda que en les redaccions argentines, en aquell moment encara sota la dictadura militar, estaven “dominats per la por”, però afirma que una revisió a fons de la premsa de l'època posa en evidència que no es van limitar a reproduir els comunicats oficials sinó que “van anar molt més enllà, amb fervor bel·licista”. I afegeix: “Tampoc la premsa britànica va estar a l’alçada”.
 
Rosa Massagué, corresponsal d'El Periódico de Catalunya a Londres el 1982, ha admès haver tingut allà grans dificultats per a “trobar informació independent”, podent comptar només amb els comunicats dels ministeris de defensa i exteriors. Sí destaca, això no obstant, la reproducció i enaltiment de l'orgullós discurs nacionalista que es promulgava des del govern conservador de Margaret Thatcher a la premsa anglesa. “La invasió els va despertar l'orgull de la gran potència que havien estat”, ha explicat Massagué, al·ludint al llavors recentment perdut estatus de l'imperi britànic, “i van trobar en la premsa popular un gran aliat.” També ha recordat la seva pròpia incredulitat al veure que Espanya es posicionava “incondicionalment” a favor d'Argentina: “hi havia una falta total d'esperit crític pel que passava”, ha reclamat, denunciant a més a més que l'operació militar argentina no tenia cap legalitat i que provenia d'un règim sense legitimació democràtica.
 
El corresponsal de La Vanguardia Lluís Foix es va instal·lar a Buenos Aires per seguir els esdeveniments, i malgrat els “més de 1000 comunicats de l'Estat Major Conjunt” –o potser a causa d'això– admet que “la premsa no sabíem res, era una guerra en la que escrivies el que et deien”. “El país vivia sota el paraigua d'una propaganda molt forta”, propaganda que, segons Foix, afectava tant a periodistes com la pròpia població argentina, que es mostrava inexplicablement a favor del règim: “la intoxicació era de tal magnitud que els argentins mai no van pensar que podien perdre”. Però, tal com han indicat des del públic, “Argentina va jugar a la guerra amb un país que sí que en sabia, de guerra”, i va perdre.
 
Els perdedors
 
El general Galtieri va enviar 14.000 homes a reivindicar el que encara avui dia es reclama com a territori argentí. Segons Massagué, la primera reacció dels anglesos va ser el “desconcert”, però la llavors Primera Ministra, Margaret Thatcher, no va vacil·lar en enviar a 28.000 efectius en 100 vaixells de la flota britànica. La derrota argentina va facilitar la caiguda d'un règim militar ja en crisi, i el 1983 Alfonsín guanyava les eleccions democràtiques a la presidència. El govern conservador de Thatcher, per la seva part, va aconseguir la reelecció.
 
El preu de la Guerra de les Malvines va ser, tanmateix, molt més alt: 649 soldats argentins, 255 britànics i 3 illencs. En vides humanes, però, el balanç continua creixent. En el cens de combatents realitzat el 2002, amb motiu del 20è aniversari, el nombre de morts per suïcidi ja superava el de caiguts en la batalla. “Els soldats, vam perdre tots: nosaltres i ells”, ha lamentat Herrscher.
 
Roberto Herrscher acusa al seu país del “crim d'anar a la guerra”, però també del “crim de fer-la malament”: “vam anar a les Malvines sense roba, sense menjar, sense condicions, perquè érem efectius, no pas persones”. Amb fam, amb fred, i amb tal disparitat de mitjans, “la guerra estava perduda abans que arribessin els anglesos”. El que Herrscher més lamenta és el tracte que van rebre al tornar, molts sense dret a pensió, d’altres sota jurament de no explicar-ho mai. Preguntat sobre el que hauria esperat del govern argentí, Herrscher no ha dubtat: “comprensió, ajuda, acompanyament. Homenatges? No, però ens van deixar sols.”
 
Roberto Herrscher ha presentat l'edició espanyola del seu llibre “Los viajes del Penélope. La historia del barco más viejo de la Guerra de las Malvinas” (Tusquets), encara pendent de distribuir-se en llibreries. Després del debat, s'ha projectat el documental “Tan lejos, tan cerca. Malvinas 25 años después” (2007), del periodista argentí Jorge Lanata.