Maria Negroni és la mestra de cerimònia encarregada d’iniciar aquesta antologia de contes amb una introducció sobre la novel·la gòtica, els imaginaris, l’espai fantasmagòric, la soledat i la por que diferencia aquest gènere: Frankenstein: el sabor de los climas helados:
‘Ese frío es transparente, hace de los cuerpos estatuas, musicaliza
la pena y compone partituras de color. No otra cosa
ocurre en el acto de escribir. Hablo de la escritura como vocación
de la ausencia. Hablo de ese tapiz del miedo y el desamparo
donde alguien traza unos círculos, despliega su pequeño
canto interior, como trazos que dibujarían, acaso, un talismán.’
Carne de mi carne : antología de cuento de la col·lecció Mantis, és una de les propostes de #yomequedoencasa, regal de Plural Editores, que us animem a llegir. [Enllaç al pdf]
23/04/2020 / Biblioteca Casa Amèrica Catalunya
Llibre recomanat de la setmana: ‘Carne de mi carne : antología de cuento’
Ojo izquierdo Daniela Tarazona (Mèxic, 1975)
Potser com aquell punt que reunia en ell tots els punts de l'incommensurable univers, l'ull esquerre del monstre s'obre al fora infinit i heterogeni, però sobretot a l'espès i enlluernador dins de la Humanitat. No en va l'ull és alliberat de la seva putrefacció diària en un ritus d'aigua i sal que renta, al seu torn, les ferides de la història. Oracle, mirall, brúixola, astrolabi, el conegut òrgan ens porta a l'origen de tot, és a dir, a ella, a Mary Shelley: la progenitora.
No recuerdo haber encendido este cigarro Katya Adaui (Lima, 1977)
La ossada d'una mà s'alça com una ombra en aquest conte. Un pare, o els trossos que queden de l'home que va ser, s'arma com un mapa malalt en la memòria. Els fills, com un collaret de comptes trencat que es torna a embastar, componen una veritat, nítida, cruel i profundament humana o, el que és el mateix, monstruosa.
Huérfanos en la nieve Fernanda García Lao (Mendoza, 1966)
Hi ha sempre una mica de pertorbador en una dona científica. Mai s'atura. És un monstre. La matèria, qualsevol sigui la seva condició, convoca a parts iguals el desig i el rigor de la seva ciència. Un cor, per exemple, també pot ser la llavor, l'embrió, el fetus amb què aquesta dona li donarà forma a una idea. Matèria i idea, això és el que batega poderosament en aquest bell text.
Yo sé de tu delirio Rosario Barahona (Sucre, 1974)
En un hemisferi cerebral dret es pot guardar moltes coses. Infinites coses. Moltes més que en un joier o en una capseta de música. Allà, en aquest lloc secret, és possible amagar el dolor, el dol, la joventut, els estimats capdells de pèl infantil, mitgetes de nadó, desaforades ambicions intel·lectuals, retalls de bogeria, melodies que algú canta des de la mort, i sobretot, la desesperació de l'amor. D'això, de tot això que fereix i que perdura, es tracta aquest conte.
Carta a la madre Lena Yau (Caraques, 1968)
Es pot somiar amb el fetge? Lena Yau diu que si. I també estimar. De fet, la història mèdica d'un fetge és la memòria dels seus dolors, de les seves passions, dels seus vicis, de les seves pulsions. A ‘la bilis cicatritzada’ flueix, com en un dens riu secret, la vida i la seva promesa més fidel: la mort. Contra l'oblit, sempre tindrem aquest tou, vellutat, fosc segon cor.
Mi hermano, sus veces Claudia Hernández (San Salvador, 1975)
Podríem donar peu a aquest conte -com ho faria César Vallejo- plorant d'oïda, recomponent l'arcaica música interior que se'ns perd en el soroll de la vida. Aquí jeu un monstre que per escoltar (se) és desmembrat, mutilat una vegada i un altre de les orelles, però que insisteix a ser fidel a si mateix i que reneix, com la mala herba, que és capaç de viure sense sol, sense aigua, sense afectes.
Niño de barro Betina González (Buenos Aires, 1972)
Com succeeix amb la vida o amb la literatura, sense ossos, sense vèrtebres, no hi ha res. La carn o el fang són afegitons. Però com salvar un nen "desossat"? Com dotar d'aquesta fantàstica serp de cartílags i calci a una criatura que, com Sísif fatal, mor una vegada i una altra? Amb l'escriptura, afirma aquest relat. Sí, és ella, l'escriptura, qui enuncia el contundent mandat: Aixeca't i camina i explica.
Buenas intenciones María José Navia (Xile, 1982)
També de merda estem fets. És a dir, de verí. De males intencions. I aquesta consciència aclaparadora d'allò altre que ens constitueix és el que potencia de manera sorprenent aquest conte en clau de ciència ficció. Però, què fer amb tot això que emana d'un cos? Què fer amb les seves excrecions en un món que tendeix a la asèpsia física i emocional? Com drenar el pitjor de cada un a través del gran intestí gros de la humanitat? ¿I què de veritable i original ens quedarà quan hàgim expulsat allò tan abjecte i tan esquinçadorament íntim?
Deforme Fabiola Morales (Bolívia, 1978)
L'equilibri que atorga el taló, i més si és d'Aquil·les, no s'assembla en res al balanç que regala una columna ferma o un coll erecte. És tan subtil, tan inconfessable aquest altre equilibri, que el mateix podria albergar espines que durícies o berrugues sense mai queixar-se. Ferit, però, el taló d'una dona pot desfermar una revolució, desballestar la línia de l'horitzó, destruir l'harmonia d'un paisatge, fendre la seva empremta estranya i adolorida al terra que trepitja. És llavors el taló un segon ventre, l'úter inèdit en què es conrea amorosament l'embrió d'una idea? Potser si. Les dones ranques ho saben bé.
Como el hambre, como el amor Giuseppe Caputo (Barranquilla, 1982)
Aquest és un conte sobre la gola, però també sobre la fam insaciable del gènere humà. L'estómac és l'òrgan del monstre, un múscul pantagruèlic que de vegades és també cor i el batec tribal, primitiu, cerimonial, és la percussió de fons del sacrifici de l'amor. Hi ha deliri en aquestes pàgines, sí, una al·lucinació davant la qual el lector no deixa de fregar-se els ulls.
Las elegidas María Fernanda Ampuero (Equador, 1976)
En aquesta còpula amb la mort, María Fernanda Ampuero aconsegueix -a la manera d'Umberto Eco un tractat sobre la bellesa i la lletjor de segle XXI, però ho fa en forma de revenja, de cavalcada salvatge, potser de redempció de la monstruositat. En la seva faula necro-eròtica, els arquetips es trastoquen, es torcen de dolor i de plaer i pareixen noves formes de narrar-nos. S'escolta un crit d'alliberament a la llunyania i és femení.
El monstruo de la voz Margo Glantz (Mèxic, 1930)
Una veu d'òpera és com una ràfega de bales: pot crivellar els cristalls més forts i dipositar en l'ànima residus de dolor, de vells ressentiments socials, d'antigues pobreses, amb la discreta supèrbia de qui no espera consol. La gran Margo Glantz reconeix en una altra gran Mantis, la Callas, aquest poder, però també recupera de la biografia d'aquest cos obès i benvolgut, un detall important i gairebé infantil: un cuc famolenc. Serà d'allà, d'aquesta criatura fastigosa, d'on neix la portentosa monstruositat d'aquesta veu?
