Marc-Antoine Archer, consol d’Haití a Barcelona, manté reunions de treball amb responsables de Casa Amèrica Catalunya envers l’organització de l’acte solidari que allotjarà la nostra seu, al carrer Còrsega, 299, el proper 24 de febrer. En aquestes trobades, Archer ha repassat les vivències del 12 de gener a Port-au-Prince. Les que li van tocar en primera persona al trobar-s’hi a la capital del seu país. Un relat esfereïdor, com el de qualsevol haitià que va viure aquella inoblidable tarda del devastador terratrèmol, que ha canviat per sempre la història de la nació més pobre del continent americà.
09/02/2010 / Barcelona
Marc-Antoine Archer, relat en primera persona d’un testimoni del terratrèmol d’Haití
Per motius de feina, Archer i la seva dona portaven algunes setmanes vivint a Port-au-Prince. Gestions del consolat a Barcelona l’havien dut altre cop a la seva terra d’origen. De tornada a Catalunya, cinc dies després d’aquell sisme marcat amb un 7’1 a l’escala de Richter, s’ha vist convertit en un testimoni de càrrec, un notari que dóna fe d’aquell infern dantesc viscut en primera persona i que, com tothom, opta per la via més directa al definir-ho: “Es diu sempre que no hi ha prou paraules per a explicar-ho. I és veritat, és així: No hi ha prou paraules. No se’n troben. No les trobo. No té nom. Per molt que ho expliquis, no ho pots transmetre i és un xic frustrant...”. Tot i així, aquesta és la seva narració viscuda: “Fins abans d’ahir, encara se’m saltaven les llàgrimes al recordar-ho. Van ser 55 segons, els més llargs de la meva vida i, segur, els de tots els que ho vam viure. A la meva esposa i a mi, el terratrèmol ens va agafat a casa i aquesta va ser la nostra immensa sort. Per això estem vius, per pur atzar. No va haver ni un crit. La nostra va ser la única casa del veïnat que no es va ensorrar...”. De manera lineal, Marc-Antoine Archer desgrana els records dels moments que ja l’acompanyaran de per vida: “Quan el moviment es va aturar, sortirem corrents al carrer. El primer que veiérem, l’edifici de la Maternitat. Tenia set plantes. Estaven ensorrades. Totes, a terra i es sentien els crits i gemecs de les persones atrapades… Encara noto l’olor, aquell ferum tan especial, aquelles vibracions. Amb qualsevol soroll, ens espantem, encara avui. Cada nit hem tingut un malson diferent i continuo sense dormir bé. Imagina’t als que s’han quedat allà.... L’endemà, vam recórrer Port-au-Prince i vam voler passar per tots ells llocs que visitarem en el decurs de les hores prèvies. Tots, ensorrats. Els ministeris, edificis oficials, a terra. És clar, ciment i formigó. Ni una sola biga de ferro. Això era Haití. Això explica que la catàstrofe fos tan immensa...”. Tampoc ell es va lliurar de les especulacions sobre si havia salvat o no la seva vida: “Vaig estar dos dies ‘desaparegut’. Es van tallar totes les comunicacions telefòniques i, passades 48 hores, vaig poder finalment enviar missatges amb el meu mòbil ‘espanyol gràcies a que tenia bateria. Així vaig tranquil·litzar familiars i amics”. El de Marc-Antoine Archer és, només, un cas enmig de milions. El seu, però, el d’una persona realment afortunada. I ara, la mirada cap el futur. Entre les primeres passes, l’acte del proper dia 24 de febrer en coorganització amb Casa Amèrica Catalunya. El consol de Haití a Barcelona manté clar l’objectiu de col·laboració, del que Catalunya pot fer per tal de transformar l’esdevenidor de la nació caribenya. Però això ja forma part d’una altra crònica d’aquest mateix web.
