(Entrevista publicada el 30/04/2008) S'acaben de complir 18 anys de l'assassinat de Carlos Pizarro, que va ser tirotejat per un sicari dels paramilitars quan era candidat a la presidència del Govern de Colòmbia per l’M-19, el grup guerriller que va deixar les armes per la política. Coincidint amb l'efemèrides, María José Pizarro, ha iniciat des de Barcelona, on resideix, una campanya de reivindicació de la figura del seu pare, la trajectòria del qual es rememora en la pàgina web www.carlospizarro.com, dissenyada i impulsada per la pròpia Maria José i Gabriel Novella, “Carlos Pizarro encarnava una tercera via per solucionar el conflicte colombià i per això va ser assassinat”, subratlla la filla de l'ex-guerriller en la següent entrevista.
30/04/2008 / Barcelona
María José Pizarro, filla de Carlos Pizarro, candidat a la presidència de Colòmbia per l’ M-19 al 1990: “El meu pare va ser assassinat per encarnar el diàleg, els acords”
Com sorgeix aquesta iniciativa de reivindicar ara la figura de Carlos Pizarro?Ell va morir quan jo tenia 12 anys, jo no hel coneixia, gairebé no li veia, la comunicació constant no era fàcil... En principi vaig anar recollint informació, descobrint el personatge. A través de les seves paraules t’explica el que està passant a Colòmbia. D’això fa 18 anys. Era un visionari. Per això vaig pensar que això havia de saber-se. Ja més enllà que sigui el meu pare. Una persona no es pot morir per res… sobretot si, com ell, has lluitat tant de temps i veus que la interlocució és positiva, que el record en el col·lectiu és positiu. Quan viatges per Colòmbia i Sud-amèrica, sempre hi ha un record molt bonic en la gent camperola o pobre, en els nens del carrer. Està el record però no és present…He recollit tot això. Perquè les coses a Colòmbia són cadacop més difícils. Hi ha una cadena incessant de morts que no et permet recordar, no et permet treure aquells elements que en l'actualitat podrien ser vàlids per trobar uns camins diferents per millorar. Llavors busques presentar aquests personatges.Quina era la seva proposta per a Colòmbia?Permetia que vinguessin altres personatges amb propostes meravelloses. La seva proposta era heterodoxa, diferent... Hi ha altres opcions polítiques i crec que la gent jove necessita saber-ho, la situació a Colòmbia s'ha radicalitzat amb el president que tenim. Ja no hi ha punts mitjans, no hi ha neutralitat, has d'estar en un o un altre bàndol. A Colòmbia fer aquest tipus de propostes és molt difícil perquè immediatament t'amenacen, et maten. Pots ferir sensibilitats. Com ha passat fa poc el 6 de març amb totes les ONG.Decideixes exiliar-te de Colòmbia anys després de la mort del teu pare, quan el cap dels paramilitars confessa haver ordenat l'assassinat per la suposada connivència de Pizarro amb els narcotraficants...‘¿On tens els milions?', ens preguntaven... Va ser per consens, la meva opció era sortir. Tenia una filla petita i la vaig intentar aïllar de tot aquest entorn tan agressiu. Per què va ser assassinat Carlos Pizarro?Ell representava un canvi: deixar les armes per lluitar a través dels acords, del diàleg. L’M-19 com a guerrilla era un projecte inviable. La seva viabilitat anava a dependre del narcotràfic i el meu pare va rebutjar entrar-hi. Per aquest motiu va convèncer la cúpula de l’M-19 per formar part d'un moviment polític, amb el qual es presenta a les eleccions presidencials del 1990. Estranyament, als pocs dies de fer-ho públic, va ser assassinat per un sicari dels paramilitars. Al cap d'un temps, en el llibre “La meva confessió”, Carlos Castaño, líder dels paramilitars, va assumir haver ordenat l'assassinat i va acusar el meu pare de ser aliat dels ‘narcos' i que l'atac de l’M-19 al Palau de Justícia de Bogotà va ser una acció per fer desaparèixer les proves contra el narcotraficant Pablo Escobar, cap del ‘càrtel de Medellín'. La memòria, doncs, també serveix per fer justícia... Som enamorats de la memòria i volem fer un reconeixement just a la gent que va perdre la seva vida, que va tenir somnis i que ara ens pot ensenyar a nosaltres a somiar també. Volem anotar quins eren les recerques i les opcions d'aquestes persones. Reconèixer a les nostres mares que han estat torturades i assassinades, als segrestats, als exiliats. A les víctimes, als combatents. Als homes que van somiar i van morir.A on va Colòmbia? La pressió internacional per a l'alliberament de l’Ingrid Betancourt i els altres segrestats per les FARC servirà per a alguna cosa?Nosaltres tenim un conflicte viu que no ens permet recordar. Segons quines coses jo no les puc dir allà. Jo encara no tinc el cognom del meu pare, alguns em discriminaven al col·legi... Vegem: si les FARC es desmobilitzen, han de tenir garanties de vida. Cal recordar que als integrants de la Unió Patriòtica, el partit polític de les FARC, els van exterminar. El país ara es mobilitza pels segrestats 10 anys després, el país es mobilitza ara pels segrestats. És una vergonya: a Colòmbia hi ha 4 milions de desplaçats interns. Però seguirem insistint, creant canals per transmetre aquests plantejaments, expressant que hi ha altres maneres més enllà de les solucions de força que proposen les dues parts en conflicte que sabem no solucionen res i afavoreixen només a alguns que no tenen res a veure amb Colòmbia.
