Casa America Catalunya

Héctor Mediavilla ha exposat les imatges que conformen el seu treball Penélopes mexicanas, dones amb diversos fills i un marit que marxa a treballar als EUA per enviar diners, però que no el veuran mai més. És la història d’Adela, amb 8 fills, que els fa “de mare i de pare”, segons ha explicat en la projecció audiovisual a l’auditori de Casa Amèrica Catalunya.

A Mediavilla li va interessar documentar gràficament aquesta problemàtica que a Mèxic, com en altres països llatinoamericans, es repeteix “des de fa moltes generacions”. El fotògraf català, guanyador d’un Picture of the Year, creu que més que canviar la realitat, la seva tasca pot “ajudar a la comprensió social del problema”, ajudar a “generar un canvi social”, però que “la transformació real passa probablement per l’aprovació de lleis nacionals i fins i tot transnacionals”.

Mediavilla utilitza tres canals de difusió dels seus treballs: a través d'un blog, com http://www.penelopesmexicanas.org/; amb la realització d’exposicions que es fan itinerar en grans ciutats però també en pobles on es pot conscienciar la població; i amb la publicació en mitjans de comunicació quan el tema interessa.

Sergi Càmara, fundador igual que Héctor Mediavilla del col·lectiu Pandora, ha començat puntualitzant que “una fotografia només són segons” d’una realitat molt complexa, i que “són moltes més les imatges que no veiem, que no pas les que ens arriben a través dels mitjans”.

En qualsevol cas, a la pregunta de si la fotografia documental pot arribar a canviar la realitat que retrata i denuncia, Càmara respon amb el cas concret del seu reportatge sobre La Valla de Melilla, la que intenta impedir el pas de la immigració del Marroc a la ciutat africana de Melilla, a Espanya. “Quan vaig fotografiar-la, la valla tenia 3 metres, i ara en té 6”, diu, de manera que la publicació del seu reportatge en mitjans com La Vanguardia ha servit més que res per a que se sàpiga que “els que salten no són delinqüents, que hi ha universitaris i persones de diverses professions”.

El seu blog: http://www.sergi-camara.blogspot.comCàmara, guanyador d'una beca FotoPres el 2005 i d'una menció especial del jurat al FotoPres 2009, explica que quan un intenta documentar una realitat per contribuir a millorar-la, es pot trobar que pot perjudicar directament la vida dels implicats, per exemple difonent la imatge d’un immigrant il·legal. “No soc un col·leccionista d'imatges, no sempre s’han de fer fotos”, apunta.

Oriana Eliçabe ha presentat el projecte fotogràfic Voces Rebeldes, que plasma la vida de joves que utilitzen la música com a instrument per a la transformació social. “Els rapers intenten trencar amb la música les barreres imposades dins les nostres ciutats, i jo he fet el mateix amb les imatges”, ha apuntat la fotògrafa de Buenos Aires.

Per Eliçabe, el compromís social comença per un mateix, pel compromís individual, i per tant per “explicar una història que es considera important en si mateixa, i no pas per si té possibilitats de publicació” en els mitjans tradicionals. Voces Rebeldes s'ha difós sobretot a internet, en les més importants xarxes socials. Els treballs de tots tres fotògrafs estan exposats actualment al Museu Marítim de Barcelona en el marc de la mostra Laberint de Mirades.

Com ha dit Cannabrava, tots tres tenen en comú que treballen per compromís amb la fotografia i amb la societat i no pas “per vendre”. El fotògraf brasiler també ha destacat que tots tres fan “treballs documentals propers al periodisme”, però utilitzen instruments pobres i no estan pensats per publicar en premsa. “La vostra feina pretén més aproximar-se a un col·lectiu social, que no pas sortir a les pàgines d’un periòdic”, ha conclòs.

Iâta Cannabrava ha constatat la proliferació de webs que ajuden a trobar finançament per a la documentació gràfica, com per exemple http://catarse.me/ al Brasil o bé http://www.verkami.com/