Casa America Catalunya

Com neix el cicle "Dictadura, Art i Arxiu"?El cicle neix en resposta a la necessitat d'establir un vincle entre el món de l'art i el món dels arxius. Durant els últims anys, s'ha detectat la tendència de molts artistes a treballar amb arxius, alhora que hi ha hagut una revaloració d'aquests. Gestos com el de la UNESCO, quan el 1992 declara que els documents poden ser Patrimoni de la Humanitat, significa que hi ha una consciència respecte a aquesta construcció de la memòria d'un país o d'un poble. En aquest sentit, la proposta de "Dictadura, Art i Arxiu" crea aquesta primera situació de trobada a Casa Amèrica Catalunya amb una petita mostra de persones que representen les diferents àrees de connexió: especialistes en el món dels arxius, en el món de les arts, d'institucions vinculades al tema d'arxius des del món de les arts, a més de la resta de convidats de la ‘fila 0', també experts en aquests àmbits. Durant tres dies, s'ha aconseguit generar una massa crítica important al voltant del tema art i arxiu.Quins han estat els principals eixos de debat de les jornades?Hi havia la sospita que la paraula ‘arxiu' estava sent utilitzada de maneres diferents, per exemple, i es va comprovar que així era. No obstant això, també s'ha demostrat que malgrat les diferències que hi ha entre institucions del món de l'art i les dedicades al món dels arxius, entre elles existeixen bastants més punts en comú del que es creia. Una de les conclusions ha estat veure que la revaloració de documents i l'organització dels arxius té a veure amb alguna cosa molt forta i meravellosa, la construcció de la memòria, des de l'escala familiar fins a la d'un barri, ciutat o país. Però al mateix temps, aquesta capacitat de poder construir una memòria també pot ser utilitzada per a destruir una memòria. Un dels punts més interessants, el discurs de fons de les jornades, ha estat intentar respondre la següent pregunta: ¿què passa amb els arxius i els documents en dictadura?I què és el que passa amb els arxius en dictadura?S'han presentat alguns exemples de com les dictadures han administrat la informació i de com s'ha utilitzat posteriorment aquesta informació. Els desclassificats de la CIA, per exemple, han tingut importants repercussions en processos legals contra els que van violar els drets humans a Llatinoamèrica: és el cas de Pinochet, a Xile, implicat directament en aquests arxius, i també de l'Argentina, l’Uruguai, el Paraguai... Des del moment en què es desclassifica un arxiu i es dóna accés a certs documents abans vedats, es permet reconstruir una història a partir d'una informació que durant molt temps va ser administrada pels mateixos que exercien el poder, informació que administraven per als seus propis fins: control d'identitat, repressió, etc. Aquests mateixos documents que serveixen per reconstruir la història d'una persona poden servir també per destruir-la.Durant les jornades també s'han presentat diferents iniciatives artístiques basades en els arxius de dictadura.En el cas de Xile, jo vaig presentar l'obra de dos artistes xilens que treballen amb la mateixa pregunta però de manera diferent: "On són?" D'una banda, Carlos Altamirano utilitza els rostres fotocopiats de detinguts-desapareguts per configurar ‘Panorama de Santiago’, una obra que va iniciar el 1977 i a la qual continua afegint imatges de detinguts-desapareguts i d’altres imatges de Xile, és a dir una obra sobre la història de Xile que es va construint en el temps. D'altra banda, Iván Navarro, un altre artista xilè instal·lat actualment a Nova York, treballa igualment la pregunta "on són?" però orientada cap als torturadors: on són ells, si hi ha hagut justícia, si se'ls ha jutjat, què han fet, en quins processos van estar implicats, quins són els seus oficis. "On són?" és una pregunta que presenta aquesta doble condició.I l'exposició del Museu de Belles Arts de Santiago, "La pieza que falta"?Es tracta d'una microhistòria que mai no havia estat registrada ni documentada. Va ocórrer el 12 o 13 de setembre de 1973 –no hi ha claredat sobre això, la memòria dels que ho van viure és encara fràgil– quan es van instal·lar uns tancs i una tanqueta davant del Museu de Belles Arts i van començar a disparar. No se sap per què. Una de les versions defensa que van disparar perquè havia uns personatges armats dins del museu, però no va ser així segons una altra persona que estava en aquell mateix minut al museu. Aquesta història, que va romandre durant 35 anys oculta, surt a la llum a propòsit de vuit fotografies que registren els impactes de bala i els efectes a l'interior del museu. Des d'aquí es comença llavors una reconstrucció de l'escena: en quin moment, qui hi havia... Això genera una exposició que en el seu propi títol reflecteix aquesta tasca museogràfica de reconstrucció, "La pieza que falta". Hi ha les fotografies, que t'impressionen però no arribes a entendre; després els testimonis, que no són concloents, cadascun explica la seva versió dels fets i no hi ha acord respecte d'algunes situacions. I al costat d'aquestes 8 fotografies i 5 testimonis, un objecte molt singular. En el procés d'investigació d'aquest treball, va arribar una donació al museu: un casquet de bala que va ser trobat pel director del museu de llavors i guardat durant anys, donat al museu per la seva viuda. Aquí succeeix un desplaçament interessant i és que a la col·lecció del Museu Nacional de Belles Arts, institució orientada fonamentalment al món de les arts i als objectes artístics, de cop li arriba un objecte que no és pròpiament artístic però que no obstant això permet reconstruir una història que sí que té a veure amb la història de l'art de Xile. Aquí s'instal·la un precedent respecte a l'actitud dels museus en relació amb la reconstrucció de la seva pròpia història i la seva pròpia memòria.  Descarregueu el dossier de l'obra de Carlos Altamirano (artista xilè)Descarregueu el dossier de l'obra d'Iván Navarro (artista xilè)Descarregueu el dossier de "La pieza que falta" (exposició del Museu Nacional de Belles Arts de Santiago de Xile) Enllaços d’interès:Projecte Technologies To The People, de Daniel G. AndujarEntrevista a Miguel A. López, co-comissari de l'exposició "La persistencia de lo efímero" sobre l'art conceptual peruà (1965-1975) i la desaparició del seu rastre a tot arxiu o fons museístichttp://www.ddhh.gov.cl/memoriales_region.htmlhttp://www.memoriaviva.com/http://www.memoriaabierta.org.ar/