Segona part de les reflexions realitzades per Francisco Elías Valencia, director del diari salvadoreny Co Latino, en el decurs del dinar realitzat amb representants dels medis de comunicació barcelonins al Col·legi de Periodistes. El guanyador de la Vª edició del Premi Casa Amèrica Catalunya a la Llibertat d’Expressió a Llatinoamèrica apel·là a la necessitat de que l’ofici torni “als orígens, a la seva voluntat inicial de servir a la societat. El periodisme també és víctima del neoliberalisme. No som, de manera genuïna, ni un negoci, ni una empresa”.
18/05/2010 / Barcelona
Valencia : “Un diari ha de servir a la societat. No som ni un negoci, ni una empresa” (i 2)
Diuen els estereotips que el periodista és un curiós innat. I dues hores de xerrada entre gent d’aquest món donen per picar entre moltes flors, quasi com els insectes a la primavera. Així, en vol ras, aparegueren sobre la taula, només per esmentar aspectes vinculats amb El Salvador i la seva situació política en el decurs de les dues darreres dècades, la derrota d’Arena, la pujada del nivell de pobresa, la situació educativa i l’analfabetisme, la flexibilització laboral, el fre al procés d’industrialització, un ràpid repàs a la història del FMLN i les seves fraccions, els 2 milions i mig de salvadorenys emigrats als Estats Units, els efectes de la greu crisi econòmica, els medis de comunicació conservadors i el seu cultiu de la por entre la població, la corrupció, la immunitat, la lesa humanitat... I a sobre, el llarg etcètera del que parlaria el tòpic. I la didàctica explicació als europeus de com Mauricio Funes, el periodista famós de televisió es transforma en polític capaç d’arribar a la presidència de la nació. Només una qüestió de carisma?. No simplifiquéssim pas, sosté Valencia: “Això resultaria menysprear el paper de Funes com a independent progressista d’esquerres i la seva habilitat per a teixir aliances, fossin amb empresaris i militars disconformes o amb el FMLN. També, per a forjar aquest ‘Grup d’Amics’. La confiança que emana de la seva persona li ha valgut per anar creant sinèrgies, per guanyar empaties. Ha promès canviar les estructures corruptes i el model de poder. La seva equidistància dóna rèdit: El FMLN va aconseguir 900.000 vots en solitari. Amb Funes al capdavant, va saltar fins els 1’3 milions, Mauricio va pel 78% de popularitat i suport. El FMLN no arriba gairebé ni al 60%. Vostès mateixos, facin la reflexió”. Ara, la independència de Co Latino pot treure pit, tot i que mai ho faria: “Durant alguns anys, patirem un boicot publicitari total i de fonts d’informació per part del govern conservador. Ens van acusar de ser el diari del FMLN. Mai ho fórem i ara se’n adonen. Coincidim amb el Govern actual en demanar més i millor democràcia. Jo mateix vaig estar en una llista d’amenaçats de mort i el president Cristiani ens va acusar de ser una cèl·lula terrorista en un altre moment del nostre camí. La nostra cooperativa existeix per a mantenir un projecte periodístic. Els 20 periodistes de la plantilla, en la seva majoria joves, treballen per un sou mínim i per austeritat vocacional. Avui, per primer cop en vint anys, publiquem anuncis governamentals. Tenim una bona relació amb Funes perquè el seu programa de gestió afavoreix als sectors socials més desfavorits, però, amics, això no va a missa. Si tenim que dedicar-li un editorial crític, no dubtin pas que li dedicarem....”. Una altra qüestió mereixedora de punt i a cap, la Llei d’Amnistia. No hi ha cap mena de dubte en la veu d’en Francisco Elías Valencia: “Paga la pena passar-s’hi 100 anys lluitant per tal d’obtenir la seva derogació. Al FMLN l’aterroritza impulsar la revisió de la llei per no arriscar-se a la reacció de la dreta i no veure’s pel mig en la baralla de la memòria. La tesi que mantenen els jesuïtes a El Salvador és, ara com ara, la més propera a la solució definitiva: És necessari conèixer la veritat i perdonar. A la ‘Comissió de la Veritat’ no li van dir tot. Existeixen informes confidencials no difosos sobre l’assassinat de monsenyor Romero, de la mort violenta dels jesuïtes o de certs casos de la guerrilla. Els responsables màxims d’aquests casos flagrants, o es troben lliures o mai no van ser processats”. El passat 16 de gener, Mauricio Funes es va desmarcar de manera sensible dels seus predecessors al demanar perdó en públic en nom de l’Estat per aquestes atrocitats comeses fa 30 anys. El dilema obvi consisteix en fer-se la pregunta de si el gest, tot i apreciable i de vàlua, resulta suficient. Abans d’acabar, quasi amb el cafè, un parell de pinzellades a la ‘secció’ d’Internacional basada en noms de pes. Primer, el d’Hugo Chávez, definit així per Valencia: “El seu projecte bolivarià és totalment incomprès des d’Europa en molts aspectes de caràcter social. El seu estil i manera de fer ho tapa tot. Tanmateix, crec que ha arribat el moment de canviar la manera de realitzar la política internacional, però els seus intents han aconseguit que caigui força malament”. Segon de la llista, un altre nom i cognom quasi igualment obvi, Barack Obama: “Generà les altíssimes expectatives que coneixem pel seu color de pell, però els Estats Units son els Estats Units i el seu caràcter imperialista no canvia. Continua agafat als grups tradicionals de poder, prou coneguts. Somniàvem amb una altra cosa. Això, somniàvem... Mirin la CNN, sense anar més lluny, el seu discurs és cada cop més evident d’aquest imperialisme”. I de tornada a l’inefable periodisme, un corol·lari del mestre centreamericà: “Tendim a la concentració de medis de comunicació, cada cop més en mans dels poderosos. Els independents som cada cop més escassos, pocs. No ens quedarà cap altre remei que tornar als orígens de l’ofici, al servei públic perquè som una altra víctima del neoliberalisme”. Demà, de mans del conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Joan Manuel Tresserras, Co Latino i Francisco Elías Valencia rebran el reconeixement a la seva tasca, a la seva dedicació vocacional per El Salvador, la seva societat i la seva democràcia.
