Julio Villanueva Chang tancà ahir les dues jornades que Casa Amèrica Catalunya ha dedicat als Nous Cronistes d’Índies, en companyia de Leonardo Faccio i David Barba i amb notícia incorporada: Qui fou director- fundador de l’emblemàtica Etiqueta Negra, tornar a fer-se càrrec de l’edició de la revista peruana, líder del nou periodisme llatinoamericà, del periodisme literari, de les publicacions de qualitat o de com la crítica prefereixi anomenar-lo. Però, davant de tot, d’un dels millors i més cridaners fenòmens de les lletres hispanes viscuts en els darrers anys. Sigui periodisme, literatura o crònica d’alta qualitat, ha valgut per llençar Villanueva Chang com gran esperança blanca al tron dels pesos pesants de les lletres. El que toca es magnifica per a bé, quasi per a sublim i sense cara de voler-ho.
Villanueva Chang: “Etiqueta Negra és un miracle creat per una comunitat de còmplices que estimen la revista”
A Julio l’han rebatejat ‘El Chino’ per obvietat. I per calma quasi zen. Avui i ara, es dedica a “viatjar, escriure i tornar a editar”, abans de ficar-se a la fondària de tornar a Etiqueta Negra, la revista de referència que fundés i dirigís. Ho farà a partir de desembre, “per a que pugui seguir essent memorable, la farem quadrimestral. Mai pensàvem en obtenir diners des que ens arriscàrem a traure-la. La espaiarem en el temps per poder publicar històries que ens agradin i aprendrem a esperar, tot i que resulti antiperiodístic. Aspirarem a ser traductors dels esdeveniments, d’allò que no comprenem”. Villanueva Chang encara no veu com serà aquesta segona època, “l’endevino, però no la veig encara. Un concepte de revista suposa imposar una manera de llegir, escriure i mirar”. Hereu lineal del primer exemple del nou periodisme engendrat per Truman Capote A sang freda, tot i que revolucionés la novel·la moderna,, seguidor de Tom Wolfe, Gay Talese, revistes com Rolling Stone, The New Yorker, Vanity Fair o altres celebrades icones del gènere, ningú no havia saltat la tanca del llenguatge fins arribar el nou mil·lenni i fer-ho Etiqueta Negra amb lleugeresa, no exempta de barra i una empenta de l’atzar com reconeixeran en la franquesa d’en Julio, avui encara fresc, barallat amb la informàtica segons dicta la seva hagiografia i gens presumptuós malgrat tot el que ha assolit: “El més gran plaer d’un editor és descobrir un escriptor que passà ignorat. Obrir les portes i finestres de la teva revista a nous còmplices de la teva aventura, persones que creguin i estimin la revista. Ningú no ha publicat a Etiqueta Negra per diners”. Exemple sonat: Què tal un Nobel com Vargas Llosa?. “Sabíem que en Mario ens llegia i primer li demanarem autorització per a publicar un text seu sobre els anys rastafari del seu fill. La segona signatura ja va ser un encàrrec. Va venir de vacances al Perú i li encarregàrem una crònica sobre el Cienciano de Cuzco, equip de veterans que guanyà River Plate i Boca Juniors en dos tornejos internacions, el primer cop que el futbol peruà aconseguia alguna cosa de cert profit a nivell de clubs. Vargas Llosa escrivint de futbol ben a gust. En aquell mateix número, per cert, Juan Villoro va escriure la millor crònica dedicada al Real Madrid des del punt de vista d’un fanàtic del Barça. No sé si ho sap Javier Marías”. Arrodonim, doncs, la identitat del fenomen Etiqueta Negra, molt més potent que els seus 7.000 exemplars de venda directa: “Hi ha gent que vol escriure i tenir l’oportunitat de publicar amb nosaltres per conèixer el nostre intercanvi d’idees, el nostre editing. Però no és massa simple entendre l’aposta d’Etiqueta Negra fins que compartim amb l’autor l’edició, que més que una disciplina, és una indisciplina. Perú té una indústria editorial mínima i hem creat una comunitat de creients. És un miracle perquè els còmplices foren generosos i ara hi ha alguns autors, noves firmes que ja atansa tot el continent, gent que publica per totes bandes. Escriptors que volen superar-se i sorprendre a si mateixos”. La fama arriba àdhuc als Estats Units, per sistema esquerps a allò hispà i encara menys, a allò cultural amb aquest segell de procedència: “John Lee Anderson, el gran periodista, ha publicat uns set cops ja per nosaltres. Sense temps material, compartim experiències de vegades a través d’Skype, com l’últim cop, per exemple, quan xerràvem dels seus diaris del 1989 i li vaig demanar que escrivíssim tres històries a partir d’ells. Ens coneixen al Brasil gràcies a ell i assoleix un espanyol poètic, amb una prosa més personal que en els seus texts en anglès del New Yorker”. Si algun dia li dóna a Villanueva Chang per narrar en llibre les anècdotes internes de la publicació, best-seller segur. Com quan parla d’aquell primer número amb records d’infantesa de Savater, amb García Márquez de visita a cal dentista i l’etcètera que, per extens, es torna aquest cop realment textual. I ara, assegurat que el periodisme no ha mort, tot i que el nombre de vidents que afirmen el contrari sigui infinit, visca la crònica: “El cronista és un GPS per desenganyar a la gent. Un cronista és el traductor dels esdeveniments que no comprenem, per a convertir la dada en coneixement i l’esdeveniment en experiència. L’arquitecte Óscar Niemeyer, por esmentar-te un exemple, ens diu ja centenari, que desitja insuflar senzillesa a la seva vida i a la seva obra. Això és el que ha après, aquest és el seu resum. El treball i el talent del cronista consisteixen en transmetre això, precisament: Aquest atzar, aquest secret i aquesta clau”.
